Narcís Oller (Valls, 1846 - Barcelona, 1930) És considerat el patriarca de la novel·la catalana contemporània, ja que és amb ell que la narrativa de la Renaixença aconsegueix els requisits intel·lectuals i formals necessaris per fer-se un lloc en el context europeu de l'època. Advocat d'ofici, va iniciar-se en les lletres catalanes de la mà del seu cosí, el crític Josep Yxart, el qual, juntament amb Joan Sardà, l'acompanyaren i esperonaren en les successives publicacions.

És autor de novel·les tan destacades com "La Papallona" (1882), "L'Escanyapobres" (1884), "Vilaniu" (1886), "La febre d'or" (1890-92), "La bogeria" (1899) i "Pilar Prim" (1906), i de reculls de contes com "Croquis del natural" (1879), "Notes de color" (1883), "De tots colors" (1888), "Figura i paisatge" (1897), "Rurals i urbanes" (1914) i "Al llapis i a la ploma" (1918). També cal fer esment de dues facetes força desconegudes: la de dramaturg i la de traductor, que va desenvolupar sobretot en la darrera etapa de la seva vida. Per últim, entre els anys 1913 i 1918 va escriure les seves "Memòries literàries", en què evoca la seva trajectòria com a escriptor.

Oller va obtenir un gran prestigi literari dins i fora de Catalunya, i les seves obres foren traduïdes de seguida a altres llengües, com el castellà, el francès, l'italià o el rus. El novel·lista va defensar aferrissadament al llarg de la carrera literària la seva opció lingüística a favor del català, en un moment en què aquesta decisió no s'escapava del debat i la polèmica.