Setè dels 8 volums de la nova Història de la literatura catalana. Una història amb una visió innovadora i clara. Serà la primera història de la literatura catalana planificada i dissenyada de bon començament com una obra col·lectiva i representativa del coneixement acadèmic actual de la matèria El setè volum, Literatura contemporània (III). Del 1922 al 1959, enllaça amb l'anterior volum, al qual està indestriablement lligat i complementa. Si fins ara la Guerra Civil Espanyola fixava una frontera ineludible, aquest nou volum reinterpreta les sinergies literàries del període. I si bé el determinisme bèl·lic donarà lloc, inevitablement, a una literatura de guerra i exili, també podem constatar que tot i el trencament que representa la guerra, hi haurà propostes estètiques que evolucionaran i es diversificaran malgrat la guerra. Des del resistencialisme interior hi ha una voluntat d'enllaç, de continuïtat i de reivindicació estètica d'aquest passat com una manera de superar les conseqüències de la guerra. El debat sobre simbolisme i postsimbolisme és un exemple clar d'aquesta evolució estètica. El nom i l'obra de Carles Riba són referent central i indispensable de tot el període. Per això l'any de la seva mort tanca la cronologia d'aquest volum, que s'inicia el 1922, amb la crisi del Noucentisme. Autors com Foix, Pla, Sagarra, Espriu, Rodoreda, Villalonga i Calders, hi són àmpliament tractats.